L’Ironman comença realment lo dijous, quan pujava a l’avió acompanyat de la meva dona i del meu fill, que per cert volava per primer cop i als propis nervis de la prova havíem de d’afegir la incertesa de com aniria la experiència de volar amb lo xiquet. Al final lo viatge va anar bé i arribàvem a l’hotel sobre les 21:00. Després de gitar al xicuelo, la meva dona i jo planificàvem los següents dies mentre sopàvem.
Lo divendres check in i deixar la bici, la bossa de la bici i la bossa de la cursa a peu. Aquí comencen los nervis de veritat: me dixo algo? me noto una mica de mal a l’esquena? Sembla que plourà? No sé vaig prou entrenat, etc. Un cop tot al seu puesto, anem a sopar i com sempre antes de les proves importants, sopo una pizza pronte i també me’n vaig a dormir pronte.
Lo dissabte a les 4:30 m’aixeco, esmorço , repasso tot i me’n vaig cap la zona de transició amb el neoprè tot i que teòricament estava prohibit. Un cop allí: la bona noticia és que ha baixat la temperatura de l’aigua i que lo neoprè està permès. Just quan estava mig celebrant aquesta decisió arribo a la bossa de la cursa a peu i resulta que no està. La busco, no la trobo, busco als voluntaris, m’ajuden però no la trobem, allí tinc un moment de pànic ja que no tinc les sabates de córrer i veig que després de tot l’esforç no podré acabar l’Ironman per culpa d’una bossa perduda.
Al final sóc l’últim de la zona de transició, però hi ha una persona de l’organització que me diu: ves a la sortida, que ara posem a tots lo voluntaris a buscar la bossa i la trobaràs al sortir de l’aigua.
Me’n vaig a la sortida només pensant en què no tinc sabates de córrer. Donen la sortida escalonada, que per cert és una maravilla comparada amb la sortida de tots a l’hora, i me poso a nadar pensant en la bossa desapareguda. El segment de natació em va prou bé i surto de l’aigua després 1h:08m i amb bones sensacions.
Arribo a la zona de transició i vaig directament a buscar la bossa de running, la veig penjada al seu puesto i ja me relaxo i me vesteixo per afrontar lo segment de bici. La primera part molt bé, una bona mitja de velocitat i també bones sensacions. Un cop arribem al port de la cursa (600m) hi ha una tempesta durant gairebé tota la pujada però que un cop a dalt para i permet fer una baixada sense perill. Lo problema és que a 3h de l’arribada es posa a ploure i ja no para fins que arribo. Trigo 6h:50m en fer el segment de bici i arribo amb símptomes de hipotèrmia per la pluja i una mica marejat.
És en aquest punt, quan tinc dubtes de si podré acabar o no ja que tinc molt de fred i no me trobo molt bé. Em poso el mono de triatló i recupero un xaleco de la bici que tinc a la bossa i també me’l poso. Tinc la sort que para de ploure i després dels primers kms recupero una mica de temperatura i començo a córrer a bon ritme.
Fins al km 21 gairebé no paro, a partir del km 21 començo a reduir ritme i aprofito cada avituallament per caminar uns metros, la última volta se’m fa molt llarga al principi però quan ja queden pocs km i veig tan a prop que podré acabar, recupero forces i faig els 2 últims km trotant i saborejant la victòria. Al final el segment em surt a 4h:30m i un temps total de 12:50.
Un cop passo la línia de meta, vaig corrent a buscar la família i celebrar-ho en ells ja que han suportat tots aquests entrenaments i han estat sempre al meu costat.
Domingo Nofre
[peg-gallery album=”http://picasaweb.google.com/data/feed/api/user/116963258814687855337/albumid/6335826118186377969?alt=rss&kind=photo” ]
