JUST-TRI HOSPITALET

Tot i què la temporada de triatló, ja està arribat al seu fi, no podia deixar passar l’oportunitat de tornar a competir després de recuperar­me de la meva lesió del piramidal, que m’havia tingut uns quants mesos fora de circulació. Aquesta vegada, va ser al JUSTRI de l’Hospitalet de l’Infant, amb la modalitat sprint.

Una vegada situats i després de deixar la bici i tot el material a boxes, em vaig dirigir a fer una ruta de reconeixement, en concret al tram de natació. Començava a bufar el vent de garbí i les ones cada cop es feien més intenses. Tot i estar una mica nerviós, sense pensar­m’ho, deu minuts abans de començar la prova, em vaig tirar a l’aigua per veure com afectaria el tema del vent. Ja quan van tocar les cinc i mitja de la tarda, van fer el brifing de com seria la natació, la bicicleta i el running.

Vaig començar be tot i que les onades eren fortes i no et deixaven avançar amb comoditat. Molts participants nadaven d’esquena, d’altres de braça, però jo, fora de fer invents, em vaig limitar a fer el què havia entrenat fins ara, poc a poc, i bona lletra! Un cop vam passar la primera boia, la cosa ja va anar canviant, les onades ens anaven de costat i em vaig començar a notar molt més còmode. Un grup de cinc o sis triatletes, vam arribar a la segona boia i de cop, em va passar la primera noia com si res! Jo, vaig seguir endavant i cada vegada em trobava millor, res a veure amb el debut al triatló que vaig fer al Trilimit l’any 2015, on la natació, va ser un fracàs, ja que els nervis em van jugar una mala passada… Un cop arribat a la última boia, ja em vaig fixar en l’arc de meta i vaig intentar esforçar­me una mica més. Quan vaig sortir de l’aigua, només tenia la mirada posada als boxes, tot i que vaig sentir com algú em va cridar: vas tercer de l’equip! I jo vaig pensar…doncs, si només en som 3!

Vaig agafar la bicicleta sense pensar en res més que pedalar fort. Vaig començar la pujada fins la nacional, sortint bé però poc a poc notant com les cames s’anaven carregant a causa de les pujades; sensació que no m’agradava molt perquè tot el circuit era dur. Vam fer dues voltes de deu kilòmetres i el coll de Balaguer, 4 vegades. Anàvem avançant i intentant agafar a algun grupet, tot i que estàvem tots molts dispersats, destacant com no, els tres primers, que ja ens portaven molta diferència. Quan ja anava per l’última volta, volia esforçar­me més per baixar una mica el temps, tant, que al arribar a boxes, una mica més i caic, ja que tenia les cames molt dures i no em responien.

Em vaig posar les bambes i a seguir cinc kilòmetres de carrera per acabar de rematar la feina que de moment, anava perfecta. Aquesta, anava molt plana, era pel passeig marítim on hi havia gent animant i d’altra que ens miraven com si no estiguéssim gaire bé, corrent amb aquella calor que feia! La primera volta, la vaig fer més ràpida que la segona, ja que les meves cames, ja no en volien més de kilòmetres! Però per fi, allí estava la meta i repte superat!

Després d’un any i cinc mesos, podia tornar a competir en un triatló i el més important, sense cap molèstia. Per acabar, val a dir, que tot això no seria possible sense la família de suporter, on m’animaven i em recolzaven per a donar­me forces en tot moment. Gràcies per estar allí amb mi!

by Tavi

425312867_6139265869776973832.jpg 426301248_6458709491754045326.jpg 425407120_3148460116617926604.jpg 425418492_14278111684481916407.jpg 425634199_4265453119009707855.jpg 425410613_14865585319064342638.jpg 425203319_9164727673250656738.jpg 426222840_8752478125827876552.jpg IMG_5907.JPG IMG_5906.JPG IMG_5905.JPG IMG_5904.JPG IMG_5903.JPG IMG_5902.JPG IMG_5901.JPG IMG_5900.JPG IMG_5899.JPG IMG_5898.JPG IMG_5897.JPG IMG_5896.JPG